En base a l’acord pres per unanimitat al Parlament, d’aquí quatre mesos s’hauria de crear el Centre d’avaluació dels impactes de les empreses catalanes. L’instrument, impulsat per Lafede.cat i la Taula per Colòmbia, contempla la sanció.

A la ciutat portuària colombiana de Buenaventura, el mapa dels megaprojectes coincideix a la perfecció amb el de la violència. Des de l’organització Proceso de Comunidades Negras viuen en primera persona com veïns i veïnes són expulsades, desaparegudes o fins i tot assassinades des de que va començar la construcció de la terminal de contenidors. Més al nord, a la costa caribenya, Omar Mendivil, de la Red Caribe de Usuarios de Servicios Públicos, enumera el degoteig de persones que moren electrocutades pel mal estat de la xarxa elèctrica. A més de setze mil quilòmetres, la jove Laboni Khanom ha de sortir-se’n sense el braç esquerra que va perdre amb l’esfondrament de l’edifici fabril Rana Plaza a Bangladesh. I a la regió de Bafatá, són més de 600 persones les que han de sobreviure sense les terres arrosseres d’on van ser expulsades.

En tots quatre exemples hi ha implicades empreses catalanes. Per ordre: la portuària Grup Marítim TCB, l’elèctrica Gas Natural Fenosa, la tèxtil Mango i l’agrària Agrogeba. Els relats de les comunitats afectades, dels testimonis i les organitzacions xoca frontalment amb els codis ètics i la responsabilitat social corporativa publicada per les companyies. El Grup portuari que controla la colombiana TCBuen posa l’èmfasi en el deure de comunicar-se “activament amb les comunitats” on treballen “per comprendre les seves autèntiques necessitats i pensar en formes útils d’actuar que influeixin positivament”. En el seu codi ètic, Gas Natural-Fenosa, propietària de la colombiana Electricaribe des de l’any 2000, assumeix el “compromís amb la qualitat, facilitant els recursos necessaris per aconseguir l’excel·lència”. L’empresa de disseny, fabricació i comercialització de roba d’Isac Andik estableix en el seu codi de conducta que els fabricants garantiran als seus treballadors “un lloc de treball segur i saludable” i compliran “tot l’exigit a la legislació”. I, de forma superficial, Petromiralles Group, propietària d’Agrogeba, tan sols indica que un objectiu en la seva acció diària és “la preservació del medi ambient”.

Precisament, amb la necessitat de superar el marc de codis voluntaris no vinculants, Lafede.cat va impulsar juntament amb la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia una proposta pionera de control de les corporacions catalanes a l’exterior, actualment més de 3.000 que operen a través de 7.000 filials. Inesperadament, el Centre d’avaluació dels impactes de les empreses catalanes a l’exterior es va aprovar el passat 4 de novembre per unanimitat al Parlament, que va fixar un termini de vuit mesos per crear-lo.

Ja n’han passat més de tres i malgrat que la proposta ha rebut l’atenció d’organitzacions internacionals i es va presentar a les Nacions Unides, Tono Albareda, vicepresident de Lafede.cat, assegura que, fins la data, no tenen constància que el Govern hagi fet cap passa concreta per complir amb l’acord: “aquest fet ens preocupa enormement”, lamenta.

No va ser fins el passat divendres 17 de febrer, en el marc d’un seminari organitzat per l’ICIP amb la Direcció General de Cooperació, que el Conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència Raül Romeva en va fer referència. Sense cap novetat, encara a la casella de sortida, Romeva va explicar que l’estratègia sobre responsabilitat empresarial i drets humans "inclourà un codi ètic", encarregat a la Universitat Rovira i Virgili, i “els treballs per a crear i desplegar el Centre”. Tot i la manca de concreció en la compareixença pública, des del Departament no han volgut respondre les preguntes de la Directa sobre qüestions específiques com les passes realitzades fins el moment i la capacitat sancionadora de l’eina.

De la voluntarietat a la sanció

Com a organisme públic de caràcter independent, un dels trets més rellevants que defineixen el Centre d’Avaluació i el diferencien d’altres iniciatives com els codis ètics, és una pretesa capacitat sancionadora. El text estableix una sèrie de mecanismes en el cas de vulneració dels drets humans: des d’instar l’actuació del Ministeri Fiscal fins a suspendre tot tipus de suport públic. L’expert independent i professor de Dret Constitucional Marco Aparicio, que ha participat en la redacció de les bases del futur Centre, reconeix que es tracta de la part més complexa, jurídica i políticament. Tot i així, assegura que, almenys, fixar conseqüències a nivell de contractació i compra pública és factible.

En aquesta línia, ja hi ha ajuntaments catalans que estan introduint clàusules socials obligatòries per a la contractació pública. I també són 24 els municipis dels Països Catalans que estan adherits a la campanya de Boicot, Desinversió i Sancions (BDS) i, per tant, no col·laboren ni contracten empreses que estiguin implicades en la violació dels drets fonamentals a Palestina o que es lucrin amb l’ocupació que pateix el poble palestí.

De moment, la via de la contractació pública ha estat una de les poques eines disponibles per tractar d’influir en la praxi corporativa. L’investigador de l’Observatori de Multinacionals a l’Amèrica Llatina (OMAL) Juan Hernández lamenta que actualment, a nivell internacional, no existeixen mecanismes efectius per fer complir els drets humans i "el poc que hi ha, no funciona". Contrasta el fet que, a escala global, 3.400 acords i tractats protegeixen les inversions.

En el marc de Nacions Unides, després d’algun intent fracassat, el setembre de 2013, l’Equador – que manté un pols amb l’empresa Chevron-, va impulsar una declaració signada per més de 80 països que expressava la preocupació dels països del Sud Global davant l’actuació de les empreses. A partir d’aquí, es va crear un grup de treball intergovernamental que ha d’elaborar un instrument jurídic vinculant sobre les corporacions per regular les seves activitats.

Blindatge davant la justícia

Si bé és cert que la contractació i suport públic és una via de sanció, per poder portar les empreses que violen els drets humans a l’exterior davant dels tribunals, caldria una llei d’extraterritorialitat. Actualment, explica Hernández, les corporacions només estan sotmeses a la llei “dels estats hostes”, és a dir, dels països on tenen la fàbrica. Per exemple, en el cas de la catalana Mango i Rana Plaza, on confeccionava una comanda, l’empresa només hauria de respondre davant del Govern de Bangladesh; des de l’Estat espanyol no se la podria portar davant la Justícia. Per ara, pràcticament, l’únic tribunal que ha posat algunes multinacionals a la banqueta dels acusats és el Tribunal Permanent dels Pobles (TPP), que representa la continuació dels Tribunals Russell, i que, sense efectes jurídics, ha jugat un paper clau com a laboratori de denúncia i investigació.

Tot i que ni l’Estat espanyol, ni el Govern català compta amb una llei d’extraterritorialitat, des de 2011 existeixen els Principis de Maastricht, consensuats per un grup d’experts -inclosos exrelators de Nacions Unides-, que precisen que els estats tenen l’obligació de respectar, protegir i complir els drets civil, polítics, socials, econòmics, culturals i mediambientals, tant dins dels seu territori, com fora. Però tot queda en paper mullat. Hernández es pregunta per què "si la Unió Europea es preocupa tant pels drets humans, no elabora un reglament que reguli l’extraterritorialitat". Els Estats Units tenen regulació al respecte i, actualment, França ha obert un debat sobre la matèria. Fins que no es legisli en aquesta direcció, assegura Hernández, hi haurà “un forat jurídic per afrontar greus crims de les multinacionals”.

Aparicio hi coincideix i assenyala com a horitzó "una legislació, interna i internacional, més clara i contundent en la matèria". De moment, el Centre hauria de permetre obrir camí en aquesta direcció i incidir en l’actuació de les empreses. Amb una composició mixta entre Govern, Parlament, sindicats, moviments socials i organitzacions, en una primera fase investigaria el cas, rebria i faria seguiment de les denúncies, i donaria suport a les comunitats afectades. No queda massa lluny la investigació sobre els impactes de la filial de TCB a Buenaventura, el viatge d’una delegació per comprovar-ho sobre terreny i les visites a Catalunya de membres de la comunitat afectada. És precisament a partir del cas colombià, quan la Taula per Colòmbia va constatar, explica Amaia García, “la necessitat de crear mecanismes de control públic de les empreses”.

Gas Natural, polèmica a les dues ribes

Tono Albareda insisteix en què que moltes organitzacions són testimoni sobre terreny de “casos flagrants” de violació de drets humans per part de les empreses. Oxfam Intermon i Alianza por la Solidaridad van denunciar com el 2010 l’empresa Agrogeba del Grup Petromiralles -actualment processat per una estafa de 147 milions d’IVA-, va acaparar 6.000 hectàrees de terres agrícoles a Guinea Bissau per desenvolupar-hi un model de producció industrial intensiu, ignorant la comunitat que hi cultivava i en depenia, majoritàriament dones. Tot i que, segons ha explicat Alianza por la Solidaridad a la Directa, les condicions laborals dels treballadors de l’empresa han millorat, les famílies continuen sense terres on cultivar i estan afectades també pels fertilitzants químics que utilitza Agrogeba.

Un altre cas que evidencia que es tracta d’un problemàtica global és el de Gas Natural Fenosa. Recentment, juntament a Endesa, van renunciar a optar al contracte elèctric de l’Ajuntament de Barcelona perquè discrepen de la clàusula que permetria sancionar-les en el cas d’incomplir la llei catalana de pobresa energètica. I, de fet, ja hi ha municipis que han obert expedients contra les elèctriques per talls a famílies vulnerables.

Mentrestant, a l’altra riba de l’Atlàntic, les usuàries d’Electricaribe, en mans de Gas Natural des del 2008, també se senten desprotegides. Segons dades de Red Caribe, entre 2004 i 2016, a la regió del Carib, 723 persones han mort electrocutades per descàrregues elèctriques. Fa pocs dies, relata Omar Mendivil a la Directa, va ser un treballador de l’empresa qui va perdre la vida al Departament de Córdova. A través de contínues mobilitzacions, la població ha denunciat talls continus i l’aplicació de sancions directes il·legals sobre les famílies. L’empresa atribueix la situació a impagaments i frau en el consum d’electricitat, el preu de la qual es va disparar un 34% el 2015. Ara, de forma temporal, el Govern colombià ha intervingut l’empresa, però Mendivil adverteix que només es pretén donar-li una mica d’aire i que el que cal és “acabar amb les privatitzacions del serveis públics”.

Les denúncies contra l’empresa també han ressonat a Guatemala, d’on va marxar fa poc més de cinc anys. El 24 d’octubre de 2009, van disparar 32 trets a l’activista Víctor Gálvez, del Front de Defensa dels Recursos Naturals i Drets dels Pobles (FRENA), quan sortia de l’oficina on atenia veïns damnificats per una de les filials de Gas Natural. El Departament de San Marcos era l’escenari de mobilitzacions contra els talls de subministraments i la pujada de tarifes, i no va ser l’únic assassinat. En els següents sis mesos van matar vuit activistes que s’oposaven a la presència de la multinacional. Abans del degoteig de morts, una trentena d’organitzacions, algunes membres de Lafede.cat, ja van denunciar la violació dels drets humans de l’empresa i van exigir explicacions i responsabilitats.

Les empreses catalanes que operen a milers de quilòmetres de Catalunya fa molts anys que estan sota la lupa d’organitzacions i comunitats. Ara, caldrà veure si el Govern català, que insisteix en potenciar l’activitat exterior de l’economia, està disposat a fer tot el possible per garantir el respecte dels drets humans, tal i com defineix la proposta aprovada al Parlament, per unanimitat.